UN DISCURS A L'OMBRA

Ahir vaig anar a Horta de Sant Joan i em van dir que l’alcalde d’Arnes, Xavier Pallarès, va reunir el poble d’Arnes i els va explicar que com a diputat formava part del govern de CIU a l’ombra.
Arribo aquest matí al meu despatx i em trobo un article del diputat Xavier Pallarès publicat als mitjans de comunicació en què parla del Contracte Global, que acaba dient que des de CIU vetllaran perquè tot vagi bé.
Es reflecteix, però, en el seu escrit que “Xavi” veu l’agricultura com la de fa molts anys i no entén que avui en dia tothom s’ha de modernitzar i s’ha de preparar per aquest món de competència i dificultats que ens toca viure.
Les dues coses m’han fet pensar, i és que al fons crec que tot va lligat, o almenys és una forma particular de veure-hi des d’uns ulls posats en el passat. I és que crec que no hi ha ningú que pugui trobar la utilitat de reunir com a alcalde un poble de 600 habitants per explicar que té un càrrec del partit a l’ombra, a no ser que vulgui fer entendre que el seu alcalde té “molt poder”, un poder que ni tan sols és al sol però que en una societat petita i sense que ningú li digui el contrari pot parèixer realment molt important.
A la meua manera d’entendre, aquesta actitud, que també es troba en el fons de l’article sobre el Contracte Global, és un discurs ancorat en el passat, on el pagès reivindicava el dret a viure sense invertir ni modernitzar-se, ni tenia la necessitat de ser un bon professional, ja que ni tan sols es plantejava competir amb ningú.
Es tracta també d’un discurs basat en la dependència i en la conveniència que els altres tinguin aquesta dependència. Dic dependència pensant en l’ajut, en el “tu sí, l’altre no,” en el favor i també en el no favor, tot el que al meu entendre fa falta que s’eradiqui en aquest món rural.
Aquest discurs és també perillós, ja que els pagesos hem d’entendre que cal invertir, modernitzar-se, pensar en el futur; ser, en definitiva, un bon professional i és evident que el Govern i la societat tenen el deure i l’obligació d’ajudar aquests pagesos i de fer possible que la seua explotació sigui viable en el futur també pensant en la conveniència del propi món urbà.
No es pot fer la política de “tots igual” perquè n’és en part la responsable de la situació actual del sector agrari, cal ajudar i de veritat el sector agrari però cal fer-ho sobretot de cara a qui vulgui ser pagès i pensi continuar essent pagès en el futur.
Aquesta és l’essència del Contracte Global, que segur té i tindrà problemes d’implantació, i que els recursos aniran guanyant pes en el temps, però cal entendre’l com una eina per buscar a mida de cada explotació la forma i també els recursos necessaris perquè els diners de tots s’inverteixin per assegurar que els pagesos puguin continuar fent de pagesos amb dignitat i, si volen, en el futur, pel bé de les famílies pageses del món rural i també de Catalunya, si vol menjar i gaudir d’uns productes de qualitat.
És evident que aquest discurs del “poder a l’ombra” ha estat present durant molt temps al món rural, no pareix bé que s’intenti buscar solucions ni aplicar noves idees, és fàcilment criticable, si més no, per als qui quan han tingut responsabilitats de govern ho han exercit oblidant el pagès.
Jo prefereixo el discurs de la llum, del treball de sol a sol, de defensar sobretot la terra i el pagès, ho he fet sempre, per això sé que no serà fàcil però val la pena intentar-ho. Per això entenc que és positiu que es lligui la paraula agricultura a alimentació, i que s’intenti tirar endavant un Contracte Global que vol “ajudar qui s’ajuda”.

PROPOSTES ANTIGUES, CONSENS NECESSARI!

Els darrers mesos hem pogut veure com les declaracions i les informacions han anat sortint una darrera l’altra referides a la proposta de sortida al mar que, plantejada per l’Aragó i decidida fins Alcanyís, estudia el Ministeri de Foment. Prèvia la darrera discussió plantejada més que per ningú per Miquel Aubà, alcalde de Gandesa, cal fer memòria que ja fa més d’un any el senyor Pallarès, aleshores president del Consell Comarcal de la Terra Alta, i avui alcalde d’Arnes i parlamentari de CIU, plantejà una via ràpida o autovia per Vall-de-roures – Arnes, que morís a Xerta.
Aquesta proposta ràpidament va ser contestada per part dels ajuntaments del Baix Aragó, i també per Gandesa i Batea, els quals deien que en cap cas es podia quedar al marge aquest territori, tal com es deduïa del plantejament del Sr. Pallarès, i proposaven que el corredor natural de l’Ebre era l’enllaç a l’Aragó per la C-221 per arribar a la N-420 i a la C-43 fins a la C-12, l’eix de l’Ebre.
En aquella proposta de la totalitat dels ajuntaments del Baix Aragó, com Casp, Maella, Fabara..., ja quedava explícita i ben explicada la importància cabdal de la N-420 i la voluntat d’aquest territori, que forma part de la Vall de l’Ebre, de comunicar-se i sortir al mar, com històricament sempre ha estat per Tortosa i fins al port dels Alfacs.
Quedava també ben clar que la porta d’aquestes terres cap a Catalunya, és a dir, no només cap a Tarragona, sinó, amb la mirada posada a Barcelona, era i és la N-420.
Si s’hagués tirat endavant aquella proposta del Sr. Pallarès, oblidada en el temps, hauria produït i consolidat l’oblit i la marginalitat en aquestes terres no tan sols catalanes, sinó també aragoneses, que componen aquesta comarca natural de la part baixa del Matarranya i de l’Algars.
Avui, si des d’Alcanyís es desviés l’autovia per Morella, es produiria aquest mateix oblit i marginalitat, no només a les comarques catalanes de l’Ebre, sinó també a aquest Baix Aragó, també necessitat d’infraestructures i de millora de les comunicacions.
Per tot plegat crec que és clar que no únicament interessa a Catalunya, a les Terres de l’Ebre, sinó també a l’Aragó que la decisió final del Ministeri de Foment sigui la que es proposa, basada en la N-420, en la doble vessant del Camp de Tarragona i de les Terres de l’Ebre.
Dit això, no puc fer altra cosa que estranyar-me de les declaracions de CIU, després del que he explicat, que la seua sortida avui sigui per un costat la de sumar-se a la proposta del PSC i per l’altre la d’exigir la immediata execució de les obres de desdoblament de l’eix de l’Ebre i la C-43.
Em fa tot l’aspecte que és com aquell pastisser aprofitant que, quan està el pastís fet i és bonic posa la cirereta, vol posar el preu i després apropiar-se de l’autoria, quan la recordança ens diu que la proposta del Sr. Pallarès era de deixar al costat no tan sols la N-420 sinó també la C-43.
És també obvi el temps que va costar als governs de CIU endreçar mínimament l’eix de l’Ebre. La gent de la Terra Alta ho sabem molt bé, avui tot són exigències i presses, diguem que fan bo el refrany de “fes el que jo dic però no facis el que jo faig”.
Sigui com sigui celebro que CIU hagi arribat a sumar-se al consens, encara que sigui al final, i que el Sr. Pallarès i CIU hagin deixat en l’oblit aquella proposta que era tan diferent de l’actual i que tan mal feia a tanta gent de la Terra Alta i del Baix Aragó, com mal ens faria la proposta de fer la via ràpida per Morella-Vinaròs.
Per acabar voldria expressar que aquest debat pot ser bo per al conjunt de les Terres de l’Ebre, i alhora que és vital, és clar però que no és gens bo que en aquest aspecte juguem a fer política barata, si més no, crec indispensable l’acord i la unitat d’acció deixant-nos de matisos quan ens juguem el futur del territori i de la gent que hi vivim.

NOUS PAPERS

Només cal escoltar o veure els mitjans de comunicació, i gairebé amb poca atenció et pots adonar que hem entrat en una nova etapa a Catalunya, però sobretot aquí a les nostres terres.
Això no ho dic precisament per les notícies que ens estan arribant del nou president o del nou Govern, com penso que seria lògic, sinó, tot al contrari, les veus d’oposició són més pròdigues, més incisives, més agressives, bé, diguem-ne que estan “amatents”, tal com diuen ells.
Quins temps aquests! Que diferents d’aquells quan a l’oposició li costava tant fer-se sentir... És però millor així, ja que cadascú ha de fer el seu paper i em pareix prou bé que CIU anunciï el seu paper d’oposició.
També em pareix prou bé que digui que allò del notari és aigua passada, si més no potser va ser un simple miratge, ja que a la nostra comarca el PP i CIU són gairebé el mateix, no se sap on comença un i on acaba l’altre, ja que hi ha llistes conjuntes, coalicions i tot tipus de col·laboracions abans, durant i després del notari.
Però posar aquests fets i aquestes contradiccions damunt la taula no és l’objectiu d’aquest article sinó que voldria parlar més del nou paper que a cadascú ens toca fer, i el meu tot pareix indicar que tornarà a ser el de diputat del Govern, gairebé amb seguretat dins de la Comissió d’Agricultura del Parlament de Catalunya.
Dic el nou paper perquè ja hi ha diputats de l’oposició que també estaran en aquesta Comissió d’Agricultura i que ja estan en aquest paper d’oposar-se des de “l’ombra”, començant pel passat, ja que encara no hi ha res per criticar al present.
Quin canvi! Quan des de la UPTA dèiem: “Agricultura! Agricultura! Agricultura!”, aquest mateix diputat d’avui en un altre càrrec ahir ens contestava: “No! No! No!”.
Tots celebrem aquesta conversió digna dels millors versos de Santa Teresa de Jesús, encara que alguns no ens l’acabem de creure. Sigui com sigui és bo que a la comarca comencem a parlar dels problemes de l’agricultura, del món rural, del dret a la igualtat d’oportunitats dels que vivim en el món rural.
Dic a la comarca perquè aquest debat no ha de quedar només inscrit a les sales del Parlament català sinó que, de cada problema, de cada proposta, de cada mesura ha de ser molt bo que se’n pugui parlar al carrer, al bar, mentre se sopa a casa...
Deixeu-me també posar-me en el meu paper i recordar a l’acabat d’estrenar diputat a l’oposició que qui està fent més regadius que mai (Xerta-Sènia, Zona Oriental de la Terra Alta, diferents regs de la Ribera d’Ebre) és el Govern català, qui ha fet un repartiment millor dels ajuts als pagesos ha estat el Govern català, qui està intentant posar ordre dins les DO catalanes és el Govern català, qui ha fet per primer cop campanyes publicitàries dels productes agrícoles catalans és el Govern català, qui ha invertit més que mai en infraestructures en el món rural i sobretot en la nostra comarca es el Govern català, qui ha donat més diners que mai als ajuntaments rurals és el Govern català, i qui per primer cop està plantejant aquesta igualtat d’oportunitats entre els qui vivim al món rural i els qui viuen al món urbà és aquest Govern català. En cap cas és l’oposició!
Aquest argument és el que m’omple de raons per celebrar que l’oposició agafi el que està fent el Govern per reclamar-lo com a propi, alhora que desqualifica, i és incomprensible, el conseller de torn que ho ha impulsat. És més aviat fum mediàtic que un fet seriós, o és potser que el diputat opositor no sap de què va?
És una mica estrany que un convers recent ja vulgui ser bisbe i a més fer bons sermons.
Per acabar, voldria dirigir-me a la nostra gent, a la qual el diputat de l’oposició defineix com “els pagesos, ramaders, pescadors, la gent que aposta per viure del bosc, o de les abelles, als que som també ciutadans d’aquest país”, els qui “paguem els nostres impostos, plorem, riem i ens constipem”,a tots ells voldria transmetre la seguretat que treballarem, que farem tot el possible per a fer les coses bé, en benefici de la gent i del país, esperant que aquestes terres i el món rural tinguen un bon present i un futur millor.

RESPECTE INSTITUCIONAL

Fa ja uns quants anys que estic a la vida pública, com alcalde i després també com a diputat, i crec que hi ha quelcom molt important, que és un requisit imprescindible a l’hora d’exercir el teu càrrec. Vull dir que més que ser d’un partit polític o d’un altre, abans de res has de tenir en compte que tu representes el teu poble o la teua institució, és a dir, has de tindre clar que tu treballes i representes tothom, no únicament les persones del teu partit.

Dic això i m’he decidit a fer-ho des d’aquestes línies, perquè ja fa temps que veig que des de CIU no es té aquest respecte, que a la fi és el respecte necessari cap al poble i la llibertat d’escollir, que és l’essència de la democràcia.

Gairebé tots els anys que hem tingut govern de tripartit, en les visites institucionals del President Maragall o dels consellers de la Generalitat, sobretot a la Terra Alta però també a les Terres de l’Ebre, gairebé sempre no ha vingut mai representació de CIU.

El cas és tan exagerat que en les visites institucionals del president a la capital de la Terra Alta, ni tan sols ha vingut el president del Consell Comarcal, en una clara manca de respecte institucional i més encara en una deixadesa de les seues obligacions com a representant del Consell Comarcal.

Més greu fins i tot veig que un conseller visiti un poble i l’alcalde es negui a assistir als actes organitzats, com per exemple ha estat el cas de Vilalba dels Arcs, o que al meu poble, Batea, ni tan sols assisteixen ni a les inauguracions fetes per alguns consellers, mai venen a cap acte institucional per sistema.

Només són alguns dels exemples del que ha estat una constant, és a dir, tot indica que és un criteri de partit, imposat no sé si des de Barcelona o des de la mateixa direcció de Terres de l’Ebre, però és evident que és així.

Tot plegat crec que és molt lamentable. Nosaltres durant tots aquests anys llargs de govern de CIU, sempre vam guardar les formes i el respecte institucional assistint a tots els actes previstos en les visites el President Pujol o de qualsevol conseller, o fins i tot, algun cop i al meu poble, vaig haver de trucar als serveis de protocol per tal que se’m convidés a assistir a les visites que programaven al poble i que no se m’havien comunicat, però jo sempre hi vaig ser present, representant tot el meu poble, com era la meua obligació.

Crec que aquesta activitat de CIU és força perjudicial per a la convivència diària dels nostres pobles perquè és baixar-ho tot a la lluita partidista, sense entendre que per damunt de tot estan els pobles i les persones, i són les institucions qui les representen.

En democràcia és necessari el govern i també l’oposició, però penso que no val tot, i les formes són també importants. Una persona ha de saber governar quan guanya però ha de saber estar a l’oposició quan no guanya. S’ha de respectar que el poble, la gent, pugui votar qui vulgui, perquè en definitiva aquesta llibertat i el respecte cap als altres és el que acabarà fent gran una societat.

És també aquest un motiu important perquè CIU estigui quatre anys més a l’oposició, crec que és bo que aprengui que no és obligació de ningú que ells siguin al govern, i que ells, com qualsevol altre, han de respectar les institucions, les formes i sobretot que entenguin que la llibertat és respectar els altres.

REPARTIMENT ENTRE OLIVERES I OLIVERS

Catalunya és rica per la seva diversitat, tant en els matisos de la seva cultura, del seu clima, com de la pròpia gent que hi vivim. Això és potser part del seu encant, i el repte és viure i conviure còmodes en aquesta diversitat.

Les Terres de l’Ebre són un clar exemple d’aquest gresol de diferències. És evident el contrast del Delta de l’Ebre, humit i extremadament pla, i del paisatge més sec i agrest de la Terra Alta, així com la diferència de caràcters, de maneres de ser o de viure, i fins i tot de parlars.

Tot plegat es posa en evidència també, i sobretot, en l’agricultura, on al Baix Ebre i al Montsià, els arbres que fan olives són oliveres, i a la Terra Alta són olivers els que fan aquest fruit que ens ha unit i ens ha marcat durant segles la vida i la història d’aquestes terres; olives que donen com a resultat excel·lents olis de les Terres de l’Ebre, boníssims i naturals, però diferents entre ells, ja que mentre els del Baix Ebre i Montsià donen molta més producció i són de més graduació, a la Ribera d’Ebre i a la Terra Alta la producció és molt curta, fruit d’aquest més rigorós secà, mentre que la graduació de l’oli és de molt poques dècimes.

Explico això perquè crec que és bo que qui llegeixi aquests dies les diferents declaracions que surten als mitjans, i no coneguin aquest sector, entenguin que no tots els arbres fan les mateixes olives, ni de totes les olives surt el mateix oli, ni molt menys es pot mesurar per la quantitat ni la qualitat ni la seva funció social. És per tant, sempre difícil buscar l’equilibri i la justícia a l’hora de repartir uns diners que arriben per ajudar el sector.

És, però, també prou encertat pensar que qualsevol repartiment pot ser criticat, contradit i discutit. És lògic perquè davant la perspectiva de qualsevol distribució de fons, tots procurem agafar la tallada més grossa del plat.

En aquest context, no ha d’estranyar ningú que quan el DARP anuncia la distribució de l’ajut a la producció de l’oli surtin veus discrepants i d’altres a favor. Cal però donar una informació clara, posar a disposició de l’opinió de tots quins són els criteris i les xifres per veure si és justa o no aquesta decisió del govern.

L’ajut a la producció d’oli d’oliva per a l’any 2006 a Catalunya es xifra en 33.361.593 €, els quals el govern de la Generalitat ha de distribuir en els marges establerts per les normes de la PAC.

Es tracta llavors de repartir aquesta xifra entre les 91.724 ha, que conformen la superfície d’oliverar català, de les quals 41.334 ha són de les Terres de l’Ebre.

La primera observació és òbvia, ja que com en qualsevol repartiment, si es donen més diners a uns, va en detriment dels altres, o a l’inrevés; és a dir, quan els productors del Baix Ebre i Montsià diuen sentir-se perjudicats, no és encertat parlar de retallades, com hem llegit en algun mitjà, sinó, que segons ells, els productors d’altres comarques com per exemple també de les ebrenques Ribera d’Ebre i Terra Alta surten beneficiats i ells perjudicats, i el que seria també conseqüència lògica si s’acceptessin les propostes fetes per aquests restaria les perspectives actuals dels altres.

És a dir, ens trobem davant de dos maneres de veure el problema segons les tipologies de les diferents explotacions, podríem dir metafòricament segons si es mira per qui conrea oliveres o per qui conrea olivers.

La primera decisió és la de repartir el 93,61% és a dir, 27.421.496€ entre les explotacions catalanes en funció dels quilograms d’oli produït durant la campanya 1999 a 2002.

El restant 6,39%, és a dir, 5.940.097 és decisió del DARP distribuir-los amb l’objectiu d’equilibrar les zones desafavorides, menys productives, és a dir, buscant un millor equilibri territorial.

La primera pregunta és òbvia: les Terres de l’Ebre hi surten perdent o guanyant amb aquest repartiment? – la resposta és que si el repartiment s’hagués fet unànimement amb criteris de quantitat produïda les Terres de l’Ebre haurien rebut 15.212.050€, mentre que ara rebran 16.028.846€, és a dir, un 5,36% més.

Resulta lògic llavors dir que a les Terres de l’Ebre ens interessa aquest repartiment, ja que en sortim afavorits, la discussió se centra llavors únicament en com es reparteixen aquests diners i com afecta les explotacions de les quatre comarques ebrenques.

Les xifres per a les quatre comarques són aquestes. Es repartiran 14.240.880€ en criteris de producció i 1.787.966€ en criteris d’equilibri territorial.

El repartiment d’aquestes xifres és la que centra avui la discussió entre oliveres i olivers. Mentre que el repartiment dels diners que formen part del paquet per criteris de producció fan que la mitjana per municipi del Baix Ebre és de 466€/ha, i del Montsià és de 361€/ha, la de la Terra Alta és de 196€/ha i a la Ribera d’Ebre és de 196€/ha.

Quan a aquestes xifres s’incorporen els diners destinats al criteri territorial, la Terra Alta puja a 311,68 €/ha, mentre que la Ribera d’Ebre puja a 306,96€/ha. D’altra banda, el Baix Ebre passaria a cobrar 380,46€/ha i el Montsià, 476,63€/ha de mitjana.

La proposta dels productors d’aquestes comarques seria que se’ls sumés 50€/ha més a aquestes quantitats. Aquest concepte no s’ha d’escapar a ningú, rebaixaria, i molt, la quantitat de les dues comarques que avui ja cobren menys. Aquesta és la discussió i aquest és el veritable problema.

La meva opinió és que la distribució que en fa el DARP em pareix molt més justa, i que a les Terres de l’Ebre a més de sortir-ne beneficiats és bo que entenguem que aquests criteris d’equilibri territorial s’apliquin justament en benefici d’aquestes comarques que sempre i tradicionalment ho han tingut més difícil.

Al meu entendre, no seria tampoc gens bo encetar una polèmica entre oliveres i olivers. És per això que cal discutir, cal debatre aquest repartiment d’ajuts però cal pensar en el conjunt de les explotacions, en el conjunt dels productors de les quatre comarques ebrenques buscant el que és més just, que ens permeti viure i conviure en aquesta diversitat.

JOAQUIM PALADELLA I CURTO

Diputat al Parlament de Catalunya PSC-UPTA

LA CATALUNYA RURAL I EL PACTE DEL TINELL

És més que evident que el canvi de govern a la Generalitat ha comportat per a la societat catalana una etapa d’acoblament, o millor dit, de la recerca del lloc de cadascú en una realitat nova, i més encara en la Catalunya interior, rural, de comarques i pobles petits.

Una Catalunya, aquesta, que va fer el pas de la dictadura a la democràcia, molts cops amb els mateixos protagonistes o que moltes vegades amb un simple relleu de pares a fills, sense que gairebé en el dia a dia no es notés res.

No és un secret per ningú que CIU d’aquesta Catalunya rural i interior és l’hereva de qui “ha manat” sempre, es barreja entre partit i institució, i es confon amb el caciquisme antic i l’avui més subtil i refinat control econòmic.

No és d’estranyar llavors que aquests dies en què es compleix dos anys del “Pacte del Tinell”, en aquesta també real Catalunya, la lluita per qui dóna l’aparença de “qui mana” és intensa i real en la convicció per alguns, sigui certa o no, que qui guanyi guanyarà en el futur.

És per això que en aquestes terres i societats rurals hi ha una mena de situació estranya, la d’un govern que decideix invertir i abocar més recursos en aquestes comarques tants anys oblidades, i l’esforç constant i premeditat dels responsables de CIU amb força implantació en ajuntaments i sobretot en consells comarcals que neguen cap abans , que a més reben molts més diners encara que ho amaguen i que s’esforcen sobretot a demostrar que res ha canviat.

El “Pacte del Tinell” marca una fita històrica per a tota Catalunya. L’estatut, l’aposta per més i millors polítiques socials són una realitat que mai hagués estat possible sense aquest acord.

Més important però és i ha d’ésser per aquesta altra Catalunya, ja que és la seva “oportunitat” per ser catalans com els demés , de tenir igualtat de drets i de deures. És per tot plegat que dos anys després de la signatura del “Pacte del Tinell” hem de ser conscients que hi ha molt camí per recórrer i moltes dificultats per superar, això no ha fet més que començar, ànim!!


JOAQUIM PALADELLA I CURTO
Diputat al Parlament de Catalunya
PSC-UPTA

SR. SANCHO, DEIXI D'"ENGANYAR"

He llegit les declaracions del diputat de CIU Sr. Sancho, en les quals m’acusa de “manca de serietat impressionant”, és un exemple més d’un estil basat en l’insult i la desqualificació, que sempre ha caracteritzat l’exdelegat transvasista del govern anterior.

Diu que “enganyo” la Terra Alta, diu també que la carretera C-221 ja tenia partida al pressupost del 2003, i que “lamenta” que digui que fins ara no s’ha fet res.

Al respecte, Sr. Sancho, li he de dir que “enganyar” significa contar mentides, exactament el mai he fet i vostè sí que fa amb les seves declaracions.

Si l’únic argument és que la C-221 ja sortia al pressupost del 2003, li diré que era una enganyifa més, ja que ni durant l’any 2003 ni els 22 anys anteriors van fer, ni tan sols van voler fer cap inversió ni obra significativa en aquesta carretera tan vital per a la comarca de la Terra Alta, ni en aquesta ni en qualsevol altra carretera de la comarca.

“Obres són amors i no bones raons”, diu el refranyer popular, i per molt que vulgui desacreditar, desqualificar o insultar la gent acabarà veient qui enganya a qui, i qui treballa per la comarca i qui no ho fa ni ho ha fet mai.

Sàpiguen a la Terra Alta, el Sr. Sancho ja ho sap, que durant el 2006 a la nostra comarca el Govern de la Generalitat posarà en marxa les obres de la carretera d’Horta de Sant Joan-Xerta, i la variant de Batea i C-221 Batea- límit Aragó, obres especial i excepcionalment necessàries a la Terra Alta i a més es reforçaran els ferms de les carreteres entre Bot-Horta de Sant Joan, La Fatarella-Ascó, i el Pinell de Brai – Prat de Comte.

Voldria també dir que durant aquest 2005 s’ha fet i s’ha acabat el tram entre la N-420 fins la futura variant de Batea a la C-221, així com la connexió de la C-221 i la carretera de Batea-Nonasp i l’entrada a la població de Batea pel Peiro.

És per tot plegat molt trist que el Sr. Sancho lamenti que jo digui que “fins ara no s’ha fet res”. És que, Sr. Sancho, és així, digui’m sinó, què s’havia fet abans quan vostè era delegat del Govern o durant tots els molts anys de govern de CIU? Li diré jo: res de res, no li sàpiga llavors greu que jo li recordi, ni m’insulti per haver-ho fet.

No vull però acabar sense afegir-li un altre argument, i és que mentre el Govern de la Generalitat inverteix i invertirà amb força i amb ganes a les carreteres de la Terra Alta, la Diputació de Tarragona, presidida per CIU, segueix sense invertir o invertint el mínim possible en les carreteres de la nostra comarca, incomplint la proposta no de llei presentada per mi i aprovada al Parlament de Catalunya instant a la Diputació a prioritzar carreteres de la Terra Alta en les inversions de l’ens provincial.

Les coses són com són, Sr. Sancho, deixi d’insultar i de desqualificar, respecti el treball dels altres i si és possible col·labori i ajudi a canviar aquesta comarca que vostès tenien oblidada i “enganyada”.


JOAQUIM PALADELLA CURTO
Diputat PSC-UPTA al Parlament de Catalunya